EL MONOLINGÜISME DE L’ALTRE

«Soc monolingüe. El meu monolingüisme és amb mi i l’anomeno la meva estança, així el sento, hi resto i l’habito. M’habita. El monolingüisme en el qual respiro, fins i tot és el meu element. No un element natural, no la transparència de l’èter, sinó un medi absolut. Insuperable, incontestable: només el puc rebutjar si dono testimoniatge de la seva omnipresència en mi. M’haurà precedit de sempre. Soc jo. Aquest monolingüisme, per mi, soc jo. Això no vol dir, de cap de les maneres, no t’ho pensessis, que jo sigui una figura al·legòrica d’aquest animal o d’aquesta veritat, el monolingüisme. Però fora d’ell jo no seria jo mateix. Em constitueix, em dicta fins a la ipseïtat de tot, també em prescriu una solitud monacal, com si uns vots ja m’haguessin compromès abans i tot d’haver après a parlar. Aquest solipsisme inexhaurible soc jo abans que jo. Permanentment. Ara bé, mai aquesta llengua, l’única que d’aquesta manera estic destinat a parlar, mentre parlar em sigui possible, en la vida en la mort, aquesta única llengua, fixa-t’hi, mai no serà la meva. Mai no ho ha estat de debò.» Jacques Derrida