Guia dels indrets mítics i llegendaris de la Ribagorça romànica
El treball consisteix en la descripció d'un centenar d'indrets en els quals la fantasia popular ha teixit històries fantàstiques o més o menys llegendàries al llarg del segles (coves d'encàtaires, planells de bruixes, tarteres de minarons, imatges miraculoses...).
Aquesta guia es proposa estudiar aquells indrets del territori on la imaginació dels ribagorçans ha situat fets que van tenir lloc en un època ancestral o bé en un passat concret, però mitificats amb el pas del temps per la visió del poble. Es tracta en la majoria dels casos de narracions, fantàstiques o senzillament curioses, que intenten explicar l'origen d'una advocació religiosa, l'origen d'un nom de lloc o qualsevol altre fenomen, sigui geològic, històric, artístic, administratiu... Es poden distingir dues classes d'indrets: els naturals i els culturals, és a dir, de construcció humana.
Quant als naturals, es tracta de paratges propis del paisatge de muntanya: penyes, coves, avencs, roques, congostos, fonts, tolls, collades, altiplans, boscos... Indrets freqüentats pels pastors, o accidents geogràfics peculiars, que criden l'atenció i que per tant, són propensos a desplegar la imaginació del poble. Hi abunden de manera especial les coves, entre les qual cal distingir una doble tipologia: les esplugues i els anomenats grallers. La peculiar i variada geologia del Pre-pirineu ribagorçà, conformada per dues serres calcàries (el Turbó i Sant Gervàs) i dues de conglomerat (Lleràs i el Cis) propicien aquest tipus de fenòmens. En canvi, en les valls pròpiament pirinenques, escassegen les coves a causa del composició del materials que conformen el Pirineu axial. Per altra banda, en aquests cims impressionants així com en les penyes i estanys que els envolten hi escassegen també els indrets mítics, a causa de la distància que els allunya dels nuclis de població.
Perquè hi hagi llegenda, hi ha d'haver gent que la imagini i que la recordi. A banda de coves, la geografia ribagorçana és generosa en fonts, barrancs, penya-segats, roques, turons, altiplans...i altres accidents geogràfics propicis d'excitar la imaginació.
Pel que fa als indrets culturals, ens referim a construccions humanes, entre les quals incloem ermites, monestirs, cases pairals, ponts, castells, monuments megalítics o les ruïnes d'un poble abandonat.
En la font originària d'on brollen els relats llegendaris hi poden distingir tres dolls principals, per bé que sovint l'aigua de l'un i de l'altre es barreja, de manera que es fa difícil de destriar. El doll que podríem anomenar llibresc o erudit, ja que s'alimenta de fets suposadament històrics, no és gaire important a la Ribagorça. Llegendes com el senyor d'Erill, un dels nou barons de la fama), els moros de d'Espluga de Serra, o el senyor d'Espés, s'han difós probablement des de medis erudits per aquesta via. Per contra, el doll de la religió cristiana és sense dubte el que baixa més cabalós en el llegendari ribagorçà. Històries miraculoses escampades durant segles pels monjos dels monestirs de Lavaix, d'Alaó i d'Ovarra, pels ermitans dels santuaris, pels rectors de desenes de parròquies i per la mateixa seu episcopal de Roda d'Isàvena. En tercer lloc, tenim les llegendes que pròpiament podríem qualificar d'origen popular, com les histories protagonitzades per encantàries, diaplerins i d'altres personatges que no semblen provenir dels erudits ni de la religió cristiana. Amb tot, sigui quina sigui la procedència, a còpia de temps el poble s'ha fet seu el relat, i en aquest sentit podem dir que totes les llegendes ho són de populars.
La guia, a tot color, conté un mapa al principi de cada capítol, fotos en color d'elements o indrets identificatius i un quadre de cada mite o llegenda on s'hi expliquen les fonts, la situació i uns aclariments.
